1.2.1 Pisos d´estudiants

No tots els joves tenen la sort de tenir el seu lloc d’estudis prop de casa. Molts nois i noies, sobretot universitaris, han de canviar el seu lloc de residència per poder estudiar el que desitgen. El cas dels universitaris és el més nombrós, ja que si bé els alumnes de secundària poden triar plaça a l’institut que els hi resulti més a prop de casa, els joves que estudien una carrera no sempre tenen els estudis desitjats a la universitat que els és més propera. Per això, han de deixar el pis dels pares per a traslladar-se a un altre habitatge.

Una de les opcions més habituals a l’hora de trobar un nou habitatge són els pisos compartits amb altres estudiants. Els avantatges són, d’entrada, clars: com a part positiva hi ha el fet de compartir pis amb altres joves en la mateixa situació, sovint companys de classe o facultat i l’ambient jove que es respira a la casa. També, el fet de viure amb altres estudiants motiva més a continuar amb els estudis, a tenir a prop una ajuda durant el curs i a viure més immers en el món universitari. Els desavantatges també són clars: els horaris, els costums, l’ordre o el desordre i altres comportaments poden dificultar la convivència entre els joves.

Si ets estudiant, el primer que has de tenir clar és on vols viure. A més de buscar habitació en un pis ja llogat per altres estudiants o llogar un pis i buscar més estudiants que el comparteixin amb tu, existeixen altres opcions com:

• col·legis majors
• residències d’estudiants
• albergs de joventut
• convivència intergeneracional
• convivència amb els propietaris del pis / amb un llogater que no sigui estudiant

Si et decideixes per buscar una habitació dins d’un pis compartit amb altres estudiants o bé optes pel servei d’allotjament de les universitats catalanes (pisos que estan destinats a estudiants d’aquella universitat i a prop del mateix campus universitari), has de tenir en compte diversos aspectes que tot seguim apuntem.

1.2.2 Amics i coneguts

Una opció bona i arriscada a l’hora de decidir-te amb qui compartir habitatge és compartir pis amb amics i coneguts. Diem bona perquè és la millor manera d’evitar sorpreses desagradables com anar a parar amb companys poc respectuosos, bruts, desconsiderats, que no paguin les despeses, amb qui no tinguis una bona relació personal, etc. L'opció d’anar amb un o diversos amics és dolenta perquè sovint la convivència és la manera més ràpida per trencar una amistat.

El principal consell a l’hora de marxar amb un amic o amiga a viure és avaluar com és de sòlida aquesta relació. Potser el millor és marxar a viure amb algú que coneguis des de fa temps, amb qui hagis conviscut durant curts períodes de temps (vacances, per exemple) i que conegui les teves manies, costums i que tu coneguis també les seves. I és important deixar les coses molt clares: una cosa és sortir de marxa i una altra és la convivència. Per tant, és preferible que cadascú conegui de l’altre quines coses tolera i quines no a l’hora de viure en un mateix espai.

Un cop et decideixes a viure amb un o diversos amics o amigues, ja tens una cosa guanyada: els coneixes. Per tant, no és com viure amb un desconegut. Tens molta més llibertat i seguretat de què vius amb gent amb qui pots refiar-te.

Amb els coneguts, l’experiència és similar però diferent a l’hora: jugues amb el doble avantatge que el conegut ja no és algú que ve de nou i tens aquest punt de seguretat que no et dóna la persona desconeguda. Per una altra banda, l’amistat encara no existeix i es pot desenvolupar amb el temps. Per tant, no has de tenir por de què una amistat llarga es trenqui per la convivència, sinó que pots fer que aquests coneguts es converteixin en uns dels teus millors amics.

Experiències:

La Marta va néixer a Santa Coloma fa trenta anys, però es va traslladar a compartir pis amb una amiga a Barcelona. “Abans havia viscut amb dos amics més i va ser una experiència divertida, però va arribar un moment que volia tenir més una llar que un pis. Per això vaig decidir marxar a viure amb una altra persona de confiança”. La Marta comenta la seva experiència passada: “Amb aquells dos amics ho fèiem tot junts: viure, sortir... L’amistat va acabar i no es va trencar per culpa de la convivència, però va ser un factor”. A la seva companya de pis la va conèixer als 17 anys. “És una persona molt tranquil·la. La meva relació amb ella ha anat a millor. Abans érem amigues i ens vèiem dues vegades a l’any. Ara hi ha molta més confiança. Una cosa positiva ha estat que jo he conegut els seus amics i ella els meus i sovint sortim jo amb els seus amics i ella amb els meus. També és cert que, per la meva manera de ser, a vegades necessito passar temps sense sortir amb ella de festa per agafar una mica d’aire”.

El Joan viu amb 4 amics més, tots nois. El pis on viuen ara és el segon que comparteixen tots junts. “La relació és bona amb tots en general, tot i que la convivència és més fàcil amb uns que amb d’altres”, diu el Joan. “A dos d’ells no els coneixia molt i ara he intimat més, sobretot amb un, amb qui tornaria a viure si es donés el cas. Amb un altre, segur que quan marxi no tornaré a compartir pis. És molt amic meu i ens coneixem de la mateixa colla, però per conviure no servim”.

1.2.3 Autèntics desconeguts

Sovint, la decisió de compartir pis vé determinada per la necessitat i no sempre es disposa d’un conegut o amic amb qui viure. En aquests casos, una opció és buscar companys de pis a qui no coneixes, bé perquè necessitis un lloc on viure, bé perquè tinguis una habitació disponible. L'opció de viure amb desconeguts també és la més utilitzada per estudiants (que sovint comparteixen pis amb altres estudiants que troben, per exemple, a través dels anuncis dels taulers d'anuncis de les facultats) i els estrangers.

Hi ha moltes i molt variades maneres de buscar companys de pis desconeguts: des del boca-orella als anuncis, passant per les webs que es dediquen a posar en contacte joves que tenen habitacions lliures amb joves que en busquen... el que ja és més complicat és donar amb els companys de pis ideals.

Si ets un/a jove amb una o diverses habitacions per llogar i cerques companys, tingues en compte els següents consells:

- La redacció de l’anunci: tant si publiques la teva demanda de companys/es per Internet, per un anunci a un tauler, etc. has d’especificar exactament quin tipus de persona cerques. Deixa ben clar:

1. El sexe de la persona que busques.
2. Les característiques de l’habitació i del pis (moblat, no moblat, la ubicació, les prestacions....).
3. Si vols persona fumadora o no fumadora i si al pis els habitants ho sou.
4. Les característiques de la persona (tranquil•la, neta, seriosa...).
5. Si teniu animals de companyia o en voleu.
6. El preu de l’habitació (amb les despeses incloses o per separat).
7. Si l’habitació dóna dret a l’ús de la resta d’espais comuns.

- El càsting: com si d’una pel•lícula es tractés. Si tens possibilitats, fes diverses entrevistes. Es tracta de citar a diferents persones que responguin al teu anunci. A partir d’aquí, has d’adquirir el paper d’un entrevistador a una oferta de feina: calcula bé la solvència del futur inquilí, intueix si et portaràs bé amb aquesta persona i incideix en aquells aspectes que et/us molesten en la convivència o que no esteu disposats a tolerar.

- La tria: un cop hagis escollit la persona que compartirà pis, ajuda-la en tot el que necessiti per fer-li la convivència més grata.

A partir d’aquí, només queda que us coneixeu i esperar que de la convivència neixi una bona amistat. Si l’amistat no sorgeix, com a mínim que la convivència sigui bona.

Els consells en el cas que siguis un jove que busquis un pis per compartir són:

- Els anuncis: tria aquells anuncis que s’escaiguin al que busques. Mira bé tots els detalls (preu, si el pis està moblat, si demanen específicament gent no fumadora, si l’habitació dóna dret a l’ús d’espais comuns...).

- La visita: fixa’t molt en les dimensions de l’habitació, en la neteja del pis... en definitiva, en si el pis acompleix el que es diu a l’anunci. També fixa’t en la persona que et fa l’entrevista i intueix si creus que pots entendre't bé amb ella. Posa de manifest les teves manies i costums a la persona que busca company/a. Quan acabis l’entrevista, deixa ben clar si l’habitació t’interessa realment i si ets l’escollit/da, facilita la convivència a les persones amb qui comparteix pis.

Experiències:

La Magdalena és mexicana. Va venir a viure a Barcelona amb una amiga, però la seva amiga pràcticament no hi era mai, al pis. Quan la seva amiga va deixar definitivament l'habitatge vivenda, va posar un anunci a Internet, va fer un “càsting” i va conèixer la Carolina, una dentista argentina. “Més que triar-la a ella, em va triar ella a mi, més aviat. Ens portem molt bé, no tenim problemes”. La Magdalena i la Carolina surten juntes a vegades amb amics i es pot dir que de la seva convivència ha nascut una amistat.

La Paula vivia a Barcelona, però per motius familiars va haver de marxar de casa i no tenia amb qui compartir pis. A través d’una amiga es va assabentar que la germana d’una companya de feina buscava algú a qui llogar la tercera habitació d’un preciós àtic moblat a Santa Coloma. Allà, la Paula va compartir pis amb un noi i una noia, companys però no parella. “Amb el noi, la convivència no va ser gaire bona. A part d’altres problemes, una vegada em va agafar un DVD sense el meu permís i em vaig enfadar molt amb ell, però no ho va a tornar a fer més. Per sort, hi era poc a casa”. Finalment, els dos companys van marxar a viure amb les seves parelles. “En acabar la convivència, el noi, que era qui havia moblat el pis, va voler vendre’m els mobles a preu d’or. Jo m’hi vaig negar i finalment vaig deixar el pis per marxar a viure a Barcelona”. En la seva segona experiència compartint pis la Paula ha tingut, afortunadament, molta més sort.

1.2.4 Vivint amb el propietari

Una de les opcions potser més desconegudes és la de compartir pis amb el propietari de l’habitatge. Bé sigui un conegut, bé un desconegut, una persona més gran o una persona de la mateixa edat, el fet que has de tenir en compte és que la igualtat de condicions no existeix.

Si conviure amb el propietari et satisfà, has de tenir clar que:

* Els anuncis als taulers, internet, etc. haurien d’especificar si és el propietari o bé un inquilí qui lloga l’habitació o les habitacions.

* Si qui lloga una habitació és un inquilí, els drets són els mateixos tant per la persona que busca company com per la persona que busca habitació.

* En canvi, si qui lloga l’habitació és el propietari/a, la situació canvia: els drets del propietari sempre són més que els de l’inquilí dins del pis, però tampoc haurà d’aprofitar-se’n d’aquest fet.

Així, doncs, tingues clar quines són les normes que et marca el propietari: si amb l’habitació van les despeses incloses, quines són aquestes despeses, si tens dret a gaudir de tot el pis, si pots portar amics a casa, si pots decorar l’habitació al teu gust, etc. A més del contracte de lloguer normal, et poden fer signar normes bàsiques de convivència, un document a part que marcarà el que pots fer o no al pis. Per això és important una primera presa de contacte amb el propietari, fent que et deixi molt clares les seves normes de convivència, per veure si pots viure amb ell/a. Un cop us decidiu, assessora’t molt bé a través d’un expert en habitatge de si les clàusules del contracte són o no abusives.

EXPERIÈNCIES:

La Pilar és una jove madrilenya que va anar a viure a Badalona per qüestions de feina. Va buscar pis a través de la Borsa Jove d’Habitatge i es va trobar amb l’Anna, una dona de 65 anys i separada, que volia llogar una habitació. Les van posar en contacte i van congeniar a la primera. “L’Anna és alegre, jovial, no es fica en la meva vida i és molt tolerant. No hem tingut mai cap problema, però si sorgís algun conflicte, ho parlaríem”. La Pilar està encantada amb l’experiència perquè totes dues es fan molta companyia i la jove té la llibertat que necessita sense cap problema. “Si vull portar amics a casa, puc”, afirma la Pilar.

1.2.5 Viure i conviure amb gent gran

Com ja hem esmentat en un altre capítol, molts joves es veuen obligats a marxar fora de casa per estudiar lluny de les seves localitats. N’hi ha que prefereixen llogar un pis i compartir-lo amb altres estudiants, n’hi ha que prefereix viure en una residència per a estudiants i n’hi ha que es decideixen per una tercera i interessant opció: conviure amb persones grans.

Un dels exemples d’aquesta convivència és el programa Viure i Conviure de l’ Obra Social de Caixa Catalunya, que mitjançant un acord amb universitats i ajuntaments dóna oportunitat a joves estudiants de viure amb una persona gran que, a canvi d’aquesta companyia, ofereix al jove allotjament gratuït. Això sí, hi ha requisits que totes dues parts han de complir per a poder-se acollir al programa: el jove ha de ser obligatòriament estudiant sense feina i no tenir més de 35 anys i la persona gran ha de tenir més de 65 anys i autonomia pròpia. Això evita que el o la jove acabi fent de cuidador. Aquesta experiència aporta a les dues persones experiències vitals enriquidores. A més de què la persona gran se senti acompanyada i la persona jove tingui allotjament gratuït, el programa vol fomentar que ambdues parts coneguin molt més l’altra generació. Per a vetllar per possibles problemes que puguin sorgir a la convivència, un equip d’educadors socials i psicòlegs seleccionen tant l’estudiant com la persona gran i porten una avaluació continuada per assegurar-ne que tot funcioni correctament i es realitza un període de prova per a evitar que la convivència no faci aigües.

Amics de la Llar és una altra entitat social que també realitza un programa sobre aquest tipus de convivència. Les condicions són similars i també se segueix un procés de prova de tres setmanes per a veure si el o la jove acaba d’acomodar-se al seu nou habitatge i al seu nou company o companya de pis. El pis obligatòriament ha d’estar a Barcelona ciutat.

Així doncs, la convivència intergeneracional és no només una forma de viure molt econòmica, sinó també una experiència vital enriquidora. A més, els possibles problemes en aquest tipus de situacions sempre es poden solucionar mitjançant l’entitat que realitza el programa i els seus educadors socials, treballadors socials i psicòlegs.

Si voleu més informació, podeu dirigir-vos a:

Programa Viure i Conviure d’Obra Social Caixa de Catalunya
http://www.fundaciocatalunya-lapedrera.com/ca/viure-i-conviure [1]

Amics de la Llar
C. Indústria, 218 4t 1a
08026 Barcelona
Tel. 93 436 96 51 / e-mail: barcelona@amicsdelallar.com [2]
http://www.amicsllar.com [3]

2.2.1 Aigua, llum, gas i altres assumptes ineludibles

A la renda del lloguer se li han de sumar mensualment altres despeses, les que corresponen al consum d’energies i el telèfon. Algunes, com el cas de la llum, l’aigua i el gas (sigui del tipus que sigui) són necessàries per viure. El telèfon, però, no és present a totes les llars. Les despeses s’han de fer front amb un extra de diners que depenent del tipus de convivència no està inclòs dins el preu total del lloguer (exceptuant aquells llogaters que relloguen habitacions amb les despeses incloses al preu total). Com fer el pagament és un assumpte important a tractar.

- Pagar a parts iguals:
Els nostres enquestats prefereixen, per àmplia majoria, pagar a parts iguals el consum. És lògic, tenint en compte que no és molt fàcil saber qui gasta més o menys electricitat o aigua. Si ho considereu oportú, podeu fer un decàleg amb diferents normes per estalviar energies (no deixar el llum encès si no hi ha ningú a una habitació, optar preferentment per una dutxa en lloc d’un bany, etc.).

- Que cadascú pagui allò que consumeix:

Útil pel que fa a la factura de telèfon. Ara, amb les tarifes planes que ofereixen moltes companyies d’Internet (aquelles ofertes que inclouen les trucades locals i nacionals gratuïtes amb connexió a Internet), ja pràcticament no s’han de fer càlculs mirant la factura telefònica i esbrinant qui ha trucat a cada número. Tot i això, poden haver-hi trucades internacionals (sovint als pisos on viuen companys estrangers) o a mòbils que sí es poden separar. Sí això és així i de cara a estalviar problemes si arriba una factura molt elevada, penseu a fer un pot comú per fer front a aquestes trucades o bé les pagueu a part. Les factures de telèfon, si es demana a la companyia, us poden arribar detallades, amb el preu exacte què ha costat cada trucada.

Les maneres de fer front als pagaments són diverses. Els nostres entrevistats les resumeixen així:

- Un company fa el pagament i es passen comptes: un dels habitants té domiciliades les factures al seu compte bancari i la resta li fan l’ingrés dels diners o li donen en metàl·lic. És una manera còmode de fer front a les despeses, però per fer els comptes més clars, és preferible que totes les factures estiguin domiciliades a un sol compte bancari. Això sí, cal ser puntual a l’hora de donar-li els diners al titular del compte, perquè no es quedi sense diners i evitar problemes que afectin la convivència.

- Crear un compte conjunt: en els casos en què sigui possible, crear un compte conjunt on dipositar els diners per les factures i domiciliar-les totes aquí és una bona solució. S’ha de tenir cura de què aquest compte d’estalvis no es quedi a zero.

- Una persona recull els diners i paga les factures: en el cas que no vulgueu domiciliar les factures, una bona solució és recollir els diners i que un dels companys, qui tingui més temps lliure, faci els pagaments al banc. Això té un inconvenient: si un dia s’oblida o no té temps i teniu un tall al subministrament, el problema és de tots.

No hi ha una manera infal·lible, segons els nostres entrevistats, de fer front a aquests pagaments, així que poseu-vos d’acord en quina és la manera que veieu més còmode de pagar els subministraments i sigueu regulars amb els vostres pagaments per a no tenir problemes posteriors amb els companys.

EXPERIÈNCIES:

El Joan viu amb quatre amics més i amb el tema de les despeses afirma que tots “són una mica deixats. Les factures arriben esglaonadament i sempre en tenim alguna pendent. Tenim la sort que la immobiliària ens deixa pagar el pis entre l’1 i el 25 del mes. Quan arriba el torn de pagar el pis, posem 50 euros més per persona i un o dos de nosaltres fem el pagament. No tenim res domiciliat”. Les despeses sí les paguen a parts iguals, però el lloguer el van repartir segons la mida de les habitacions. Així, doncs, cada company paga un preu diferent pel pis, però només per aquest fet.

La Marta, que viu amb una amiga a Barcelona, va decidir crear un compte conjunt al banc per a pagar a parts iguals. “A principis de mes, el banc ens treu una part del nostre sou per a pagar el lloguer i les factures. Afrontem les despeses a parts iguals”. La Marta té tots els serveis contractats, excepte el gas. “Fem servir butano. Moltes vegades tenim problemes perquè ens quedem sense i hem d’anar buscant els repartidors, vivint com vivim en un sisè pis”.

2.2.2 Omplir la nevera, omplir la llar

Assumpte indispensable per viure: omplir la nevera i comprar els productes necessaris d’ús diari per viure. A cada pis compartit- segons hem pogut comprovar pels nostres enquestats - aquest és el tema que més divideix els companys.
En una àmplia majoria, els joves prefereixen anar per lliure. És a dir: cadascú compra el que vol perquè els gustos a l’hora de menjar són molt diferents. Pel que fa a la compra de productes de neteja, etc. les diferències no són tan grans.
N’hi ha, però, de més “unitaris” que prefereixen fer compra comuna. En qualsevol cas, a continuació us expliquem quines són les diferents maneres d’afrontar el fet d’haver de fer la compra setmanal:

- Cadascú compra el que vol: l’organització de la compra de menjar es fa per lliure. Cadascú compra el que vol i es fa càrrec de les seves pròpies despeses.

- Compra per torns: Un o dos fan la compra setmanal i es van alternant amb la resta dels companys. És una bona opció pels pisos amb molts habitants. Les despeses s’afronten o bé posant els diners a parts iguals, o bé pagant un i repartint posteriorment les despeses entre tots.

- Que compri qui pugui: hi ha llars que s’organitzen com poden. Si els habitants són gent en general molt ocupada, es decideix que vagi a fer la compra qui pugui per tots. No és el millor sistema, ja que deixar les coses a l’improvització pot derivar en el fet què alguna vegada s’acabi el menjar o els productes de la llar. Tot i això, com apunten els nostres entrevistats, aquest sistema de fer la compra no sempre ha de fallar, forçosament.

Pel que fa al pagament de tot el que es compra: els joves que han col·laborat en aquesta guia ens comenten que els pagaments extres que suposa la compra de menjar i productes per la llar els fan de les següents maneres:

- Comprar i passar comptes: Si les compres es fan comunes i un avança els diners, cal guardar tots els tiquets i passar comptes a finals de mes o quan es cregui convenient.

- Comprar i no passar comptes: en el cas dels pisos amb pocs companys, si hi ha molta confiança, hi ha qui prefereix comprar i fer l'“avui per tu, demà per mi”. Això només sol ser així quan els companys són bons amics i es comparteix el menjar.

- Fer un pot comú: Afegir una quantitat de diners per avançat i anar a comprar també és una altra de les maneres de fer front als pagaments. En aquest cas, es reparteixen les despeses d’entrada i el que sobri del pot (en cas que sobri) s'acostuma a deixar per una futura compra.

- Cadascú paga el que compra: Si cadascú compra el que vol per sí mateix i no es fa compra comuna, cadascú és lliure de gastar el que cregui convenient en menjar. Pel que fa als productes de manteniment de la llar, aquest sistema de pagament no va bé, ja que normalment són productes que es comparteixen.

Un cop teniu la nevera plena, heu de ser molt conscients del que és vostre o no. Si cal, etiqueteu el vostre menjar o distribuiu-vos els calaixos. Respecteu el menjar dels altres i si agafes alguna cosa per avançat d’un company, recorda’t de reposar-ho aviat. Es tracta, en resum, d’unes mínimes normes de convivència per a no tenir malentesos.

EXPERIÈNCIES:

La Mar, al seu pis d’Erasmus a Bèlgica on vivia amb vuit companys més, es dividien la nevera en calaixos. “Cadascú es comprava el que volia i posàvem el nostre menjar al calaix que ens tocava. Jo el compartia amb un amic belga. La carn allà és molt cara i, per tant, quan la ficàvem al congelador, l’etiquetàvem amb el nostre nom”. A vegades, la Mar o els propis companys s’agafaven menjar “prestat”. “Si agafàvem alguna cosa dels altres, sempre els avisàvem”, apunta.

La Paula va tenir un problema amb un company a Santa Coloma, al pis que compartia amb un noi i una noia. “El noi tenia un problema de salut i a les nits ens desapareixia el menjar. Com que no el vèiem, no teníem proves per acusar-lo”. Pels diferents gustos i horaris dels tres, cadascú es comprava el que volia. Per això, el fet que el menjar anés desapareixent era un problema gran que va afectar negativament la convivència.

2.2.3 Quan alguna cosa es trenca ...

Les reparacions a la llar constitueixen una font de despeses important en cas que s’espatllin o trenquin coses indispensables per viure-hi. La rentadora, la nevera, el microones, el televisor... tots els electrodomèstics o qualsevol altra part de la llar es pot fer malbé i la reparació és una cosa que heu d’assumir entre tots.

En aquestes qüestions, tot és negociable. Si algú no pot assumir el pagament d’una despesa extra, sempre es pot arreglar al mes següent en el preu total de la seva part del lloguer. També és convenient que si el que s’espatlla ha estat pel pas del temps i no per un mal ús, sigui una despesa compartida entre tots els companys de pis. Si ha estat per un mal ús puntual, la decisió de qui fa front a la despesa és quelcom que s’ha de parlar. En tot cas, donat que això pot portar problemes, cal que ho parleu tot i deixeu clars aquests assumptes.

D’altra banda, cal que tingueu en compte que determinades coses de la llar que s’espatllen pel pas del temps (l’escalfador de l’aigua, la cisterna del bany, etc.) normalment són reparacions que les ha de pagar el propietari.

2.2.4 La comunitat

Les despeses de comunitat (porteria, neteja de l’immoble, vigilància, etc.) són assumides, en principi, pel propietari, si no s’estipula el contrari al contracte. Si així fos, anualment no es poden apujar més del doble de l’IPC i en el contracte s’ha de fixar el cost anual d’aquests serveis. Si aquestes despeses les assumeix l’arrendatari, haurà de constar al contracte de lloguer i s’ha d’especificar al contracte l’import i a quin període correspon (per exemple, 60 euros cada dos mesos). L’inquilí haurà de rebre especificat en el rebut de lloguer les despeses de comunitat.

Si a les reunions de la comunitat de propietaris (a les quals ha d’assistir el propietari) es decideix pujar l’import de la quota, el propietari només podrà pujar aquest increment un cop a l'any i amb el límit del doble del percentatge que es pugui incrementar la renda d'aquell any. Només es pot augmentar la quota anualment i el propietari li ha de comunicar al/la llogater/a mostrant-li copia de l’acord pres en junta de veïns.

Respecte a les reparacions de l’escala, el/la llogater només suportarà els imports de la quota ordinària de la comunitat, mai les “derrames” per reparacions: col·locació d’ascensor, façana, teulada,... Tot això ho marca així l’actual llei d’arrendaments urbans (LAU del 1994). Als contractes subjectes a lleis anteriors, els anomenats contractes de renda antiga d’import molt baix, les possibles reparacions de l’escala les han de suportar els/les llogaters/es. Sempre, però, s’ha de comprovar la llei a la què el contracte està subjecte i els pactes i acords als que ambdues parts van arribar en signar-lo.

Les despeses de la comunitat de propietaris són un afegit més que s’ha de pagar al marge de la renda del pis. Tot i això, com ja hem comentat, no tots els propietaris la cobren, ja que hi ha alguns que la prefereixen assumir. Si no és el vostre cas, heu de decidir com ho pagueu: normalment, és a parts iguals, ja que tots els inquilins del pis gaudireu dels mateixos drets a la finca.

3.1.1 Prohibit el pas

Els espais no comuns de la casa i el seu accés lliure per part de la resta de companys és un tema important a parlar en la convivència. Molts joves són molt gelosos del seu espai privat o de l’ús dels espais comuns en un temps determinat. Per tant, és important que ho parleu abans de conviure-hi.

Pel que fa a les habitacions, els espais privats, hi ha joves que les tanquen amb clau, tot i que la gran majoria dels nostres entrevistats afirmen que no ho fan. Els motius? Confien plenament en els companys de pis i per tant no ho necessiten fer.

Sobre l’ús de les habitacions, sol imperar el sentit comú. El que majoritàriament es diu és que trobar la porta tancada és signe que no s’ha d’entrar o bé s’ha de trucar abans d’entrar. Sobre entrar a l’habitació d’un company de pis que no hi és en aquell moment, generalment els comentaris són que poden entrar lliurement o bé que no entren perquè no tenen motius.

El sentit psicològic de tancar la porta amb clau pot tenir un significat que va més enllà del mateix fet de tenir un pany a la porta: és un signe de desconfiança. L’àmplia majoria dels entrevistats es mostren amb molta voluntat de que la convivència sigui tot el més confiada possible. Aquí pot estar, doncs, un dels motius per a no tancar mai la porta de l’habitació amb clau i de no posar normes de privacitat d’espais al pis.

EXPERIÈNCIES:

La Mar comenta que a Bèlgica, al seu pis d’Erasmus, tothom tenia pany a la porta de l’habitació, però ningú acostumava a tancar-la amb clau: “hagués estat estrany fer-ho”. Els únics moments en què recorda haver-la tancat és quan no hi havia ningú a casa i ella marxava, per si algú entrava a robar. Els companys tenien via lliure per entrar quan ells volien i ella també tenia via lliure per poder entrar a les habitacions dels altres “sempre picant abans d’entrar, clar”.

La Laura viu en un pis d’estudiants a Barcelona. Ella deixa entrar els seus companys a la seva habitació quan no hi és: “confio en els meus companys de pis i a mi m’agrada que si necessiten alguna cosa ho puguin agafar. Fins i tot deixo que dormi algú a la meva habitació si jo no hi sóc”. Al seu pis no hi ha normes sobre la privacitat d’espais: “només que no deixin res brut. Són normes de sentit comú”.

La Rosa viu ara amb una noia més, però abans eren tres companys de pis. Per ella, la confiança també significa no tancar la porta de l’habitació amb clau: “cap habitació està tancada, respectem molt els espais privats i, en principi, ningú entra a l’habitació sense permís. Hi ha total confiança que no es farà així”.

La Susanna ara mateix viu en un pis amb tres amigues més a L’Hospitalet, en un pis que van trobar mitjançant la Borsa Jove d’Habitatge. “Tancar l’habitació amb clau ens donaria mal rotllo. Les meves amigues poden entrar quan vulguin a la meva habitació”.

3.1.2 Fer i deixar fer

La privacitat d’objectes i l’ús i manteniment dels espais comuns són una de les coses a tenir en compte, a parlar i a respectar entre els companys i companyes d’un pis.

No a tothom li agrada que li manllevin un objecte sense el seu consentiment o que li moguin de lloc les coses dipositades als espais comuns. Per això, és imprescindible que es deixi tot molt clar: “els CDs són meus i de ningú més”, “no es toca el meu calaix del lavabo” o “no prestis mai res meu sense el meu consentiment a ningú”, són algunes de les frases claus que has de dir per a deixar clar als companys quines són les coses que et poden arribar a molestar en aquest aspecte.

Sobre l’ús d’espais comuns: la neteja d’aquests llocs del pis, l’ús a hores intempestives que puguin molestar els companys, el torn per fer servir el lavabo, etc. són també aspectes claus en la convivència. S’han de tenir molt en compte els horaris de la resta de companys, els comportaments que els puguin molestar els espais comuns i altres aspectes.

En relació al tema de la neteja, parlem en un altre apartat, ja que el tema de per sí és un dels més conflictius per a la convivència. Pel que fa a la privacitat d’objectes, et donem els següents consells:

- Avisa abans d'agafar sens permís: Només amb comentar-li al company o companya allò que vols o necessites, n’hi ha prou.

- Els teus amics no són els seus amics: És qüestió de sentit comú, però mai deixis res dels teus companys a terceres persones, sobretot si aquestes persones no són conegudes pel company o companya en qüestió.

- Els espais comuns-privats són sagrats: Si els calaixos del lavabo, per exemple, estan repartits, és recomanable no tocar res d’aquests espais, no moure els objectes de lloc i no fer ús de tot allò del qual no us hagin donat permís explícit. Això, per descomptat, dependrà del nivell de confiança en cada cas.

Els espais comuns i el seu ús implica que:

- Els teus amics han de respectar-los com fas tu: Cada persona és responsable dels amics i amigues que porta al pis. Qualsevol d’aquestes activitats que faci una persona externa al pis pot portar discussions. Per tant, per evitar problemes, deixa les coses clares als visitants si creus que la seva actitud pot molestar al teu company/a de pis.

- Respecta el silenci: Si els teus companys tenen horaris diferents, vigila el volum dels aparells (la tele, la música a certes hores de la nit...). També pensa que no tothom pot voler que se celebri al seu pis una festa en un dia laborable, així que si ho tens pensat, parla-ho abans i si algú no està d’acord, desisteix de la teva proposta o munta la festa en un altre lloc.

En definitiva, el “fer i deixar fer” és més una qüestió de saber comportar-se. No calen gaires normes, sinó més aviat diàleg, confiança i, sobretot molta empatia.

EXPERIÈNCIES:

El Joan i els seus amics comparteixen per segon cop pis. Ja es coneixen des de fa temps, són amics i es deixen les coses l’un a l’altre, tot i que a vegades ha passat que no les han tornat a veure: “algun CD m’ha desaparescut”, diu en Joan no culpa ningú ni li dona molta transcendència. La privacitat d’objectes no el preocupa tant com l’ús de l’espai comú: “tinc un dels companys que algun dia ha portat amics a casa un diumenge de matinada. No em molesta, però sí que és cert que a vegades t’aixeques i vols esmorzar tranquil·lament i no pots perquè tens el menjador ple de gent”. El tema en sí no el preocupa molt, però afirma que si es repetís moltes vegades, a la llarga podria convertir-se en un problema per a la convivència.

L’Oriol té dos companys de pis més, una noia i un noi. Sobre la privacitat d’objectes, ell ho té clar: “Allò que és meu, és meu i allò que és teu, és meu. Aquesta és la nostra política”. Sobre l’ús d’espais comuns, només els preocupa la neteja.

3.2.1 Distribuir responsabilitats

Les responsabilitats dins d’un pis compartit passen per la neteja dels espais comuns, la compra setmanal i la preparació dels dinars i sopars. Sobre com organitzar-se per a fer la compra setmanal ja hem parlat en un apartat anterior. En canvi, el tema de la neteja, per sobre de a qui li toca cuinar, és un dels aspectes que els nostres enquestats consideren bàsics a l’hora de compartir habitatge.

3.2.2 Entrar i sortir

Els espais comuns són una zona a respectar quan l’altre no vol ésser molestat. És possible que un dia tingueu ganes de muntar una festa i que a un dels companys no li vingui de gust. També és possible que pels vostres horaris, feu ús dels espais comuns a unes hores que no són les adequades per a no molestar els altres. Per tots aquests motius, és important que dialogueu i no us preneu llibertats sense consultar-ho abans.

És ben cert que un o uns companys mai us podran marcar els horaris sobre quan fer ús del saló, de la cuina, del menjador..., però sí que heu de saber que la vostra llibertat acaba quan comença la dels altres. Per tant, si teniu intenció de portar amics a casa, muntar una festa, fer ús de la cuina a hores que no són les habituals, etc. és preferible que ho comenteu.

EXPERIÈNCIES:

La Marta sempre dialoga amb la seva companya de pis quan vol fer alguna festa a casa. “Si ella no està d’acord, ho deixo per un altre dia”, comenta. Tot i que normalment no passa, la Marta sap que la seva companya és una noia molt tranquil·la i per evitar molestar-la, li comenta abans. “Negociem en aquest aspecte perquè compartim molt els espais comuns. A vegades, si algú porta amics a casa, o l’altre o es suma a la festa o marxa”.

La Mar només recorda un problema gros a la seva casa a Bèlgica, que compartia quan va marxar a fer una beca Erasmus. “Tenia mala relació amb una companya. De fet, tothom al pis tenia problemes amb ella. A tres dies de marxar, vaig voler muntar un sopar per a un company espanyol que també marxava. Jo no havia muntat cap festa al pis durant tota la meva estada. Per una història que res tenia a veure amb mi, em va dir, un cop ja havia comprat tot per a preparar el sopar, que no podia convidar ningú aquella nit. La vam tenir grossa i finalment em vaig sortir amb la meva. Evidentment, no li vaig tornar a dirigir la paraula. Allà tothom muntava festes quan volia perquè la casa era de quatre plantes i ningú molestava ningú, normalment”.

3.3.1 Tabac, animalons i altres costums quotidians

La convivència entre fumadors i no fumadors i amants dels animals pot un problema gran entre els habitants d’un mateix pis. Mentre el primer dels conflictes és, a priori, més fàcil de solucionar, el segon pot esdevenir més complicat.

3.3.1.1. TABAC

Els nostres entrevistats ens han comentat, en línies generals, que la convivència entre fumadors i no fumadors és fàcil sempre i quan es respectin els llocs on es pot fumar. Molts dels joves són força tolerants, segons ens comenten els enquestats, a l’hora de permetre fumar al pis compartit, encara que un mateix no sigui fumador. En el cas dels habitatges compartits per fumadors i no fumadors, el més habitual, però, és no fumar als espais comuns com la cuina o el lavabo. Al menjador, normalment, és permès així com a les habitacions de cadascú.
En el cas dels habitatges on tots els companys i companyes siguin fumadors, el problema no sol existir.

El primer que has de tenir clar quan comparteixes habitatge és si ets capaç de suportar el conviure amb fumadors. Si no ets capaç, millor que ho especifiquis, tant a l’entrevista de recerca de pis (si en busques) com als cartells (si ofereixes habitació).

3.1.1.2. ANIMALS

Els animals de companyia són quelcom molt particular. No a tothom li fan gràcia les bestioles ni totes les persones tenen ganes de compartir pis amb un animal. A més de les fílies i fòbies personals per les bestioles que cadascú pugui tenir, existeixen també les al·lèrgies a determinats animals, com ara les que provoquen el pèl de gats i gossos. Així, doncs, cal deixar ben clar d’entrada si es vol tenir o no un animal a casa.
Si s’accepta viure amb un animal (bé perquè al pis ja hi visqui l'animal, bé perquè vagis a un pis a viure amb companys i siguis tu qui tinguis l’animal), ha de quedar ben clar qui se’n es fa càrrec de tenir cura de la bestiola. Normalment, és el propietari de l’animal qui se’n fa càrrec, però si és un animal de tots els companys del pis, parleu abans de com us distribuïu l’atenció cap a la bestiola.

La convivència amb animals pot portar problemes amb la resta de companys. Mireu de ser dialogants en aquest aspecte si l’animaló trenca alguna cosa de la resta de companys o si dóna més problemes dels normals. De no ser així, és possible que la convivència amb la bestiola acabi per fer-se insuportable.

La major part dels nostres enquestats no tenen mascotes al pis, però n’hi ha alguns que tenen peixos o tortugues d’aigua, animals que no solen produir al•lèrgies ni necessiten una cura excessiva.

3.1.1.3 ALTRES COSTUMS QUOTIDIANS:

Els costums de cada persona poden arribar a molestar molt als companys. Tot i que els nostres entrevistats diuen, en general, que tot ho parlen quan alguna cosa els molesta, és també molt important parlar abans d’encetar la convivència. La música a un volum massa alt, les companyies d’algunes persones que poden entrar al pis lliurement, etc. poden ser motiu suficient per trencar una convivència o fer-la malbé. Els joves que hem enquestat insisteixen en el fet de que el diàleg és imprescindible ja que, si no es parlen les coses, els problemes s’hi van afegint fins que esclaten.

EXPERIÈNCIES:

La Magdalena viu amb una companya a Barcelona. Tenia dos gats però els va haver de donar en adopció per problemes d’al·lèrgia. “Ara tenim tortugues d’aigua. Ens encanten a les dues i no donen problemes”. La Magdalena afirma que tant ella com la seva companya de pis, Carolina, volen tenir un gos “però no hi ha temps per tenir-ne cura”. Sobre el tabac, ambdues són fumadores ocasionals, el que no suposa problemes per a cap de les dues.

La Mar vivia a Bèlgica d’Erasmus. No tenia gaire bon tracte amb la única noia de la casa, que compartien totes dues amb vuit nois més. “Tenia un gat, però tots a la casa l’odiaven”. Tot i això, com que la casa era gran, el gat continuava vivint allà. La Mar no és fumadora, al contrari que la major part dels seus companys, que sí que ho eren. “No va haver-hi problemes al respecte”, assenyala. El fet de viure en una casa de tres plantes enlloc d’un pis també va ajudar a la convivència.

La Maria viu amb un company de feina. Ella té un gat. “Tot i que és meu, al company li encanta. És un gat molt ben educat”. Cap dels dos, ni el seu company ni ella, són fumadors.

L’Israel vivia amb dos desconeguts a un pis a Platja d’Aro durant el temps que va durar la seva estada allà per motius de feina. Ell no és fumador, però els seus companys sí. “El problema era relatiu. Únicament hi havia manca d’higiene. No buidaven els cendrers”. Com que l’estada era temporal i els companys van ser obligats, l’Israel no va tenir més remei que acceptar-ho. Els companys fumaven a les zones comunes, però l’Israel tenia clar que a la seva habitació no. Tot i això, els seus dos companys desconeguts es van convertir en bons amics durant i desprès de l’estada en aquell pis.

3.3.2 Un home i una dona a casa

La convivència entre sexes és un dels assumptes més controvertits a l’hora de compartir pis. Les dones i els homes tenen maneres molt diferents de conviure, costums diferents per l’educació rebuda. Aquest és un comentari molt sentit entre els joves que hem entrevistat, si bé és cert que també la gran majoria opina que el més important és l’educació i no el sexe de la persona amb qui es comparteix habitatge. Tot i això, t’exposem els comentaris que ens han ofert els nostres enquestats:

- La convivència entre persones de diferent sexe és enriquidora: hi ha persones que opinen que conviure amb persones de diferents sexes és més interessant, ja que homes i dones tenen diferents costums i no es discuteix tant i s’arriba abans a un acord. Això ens comenta l’Anna, que comparteix pis amb dos nois en un pis d’estudiants. La Laura també opina el mateix: “És millor compartir pis amb gent de diferent sexe perquè es pot aprendre molt de la manera de veure la vida dels altres. Els nois i les noies vivim de manera diferent, tenim l’habitatge de manera molt diferent. Els pisos de noies i els de nois són totalment diferents, gairebé extrems oposats. Quan sorgeixen els conflictes, a l’hora d’encarar-los tot és diferent per un sexe que per un altre. Si existeix aquesta barrera, es suavitzen les coses”. L’Hugo, que viu a L’Hospitalet amb un noi i una noia, comenta que “conviure amb un noi i una noia dóna a la meva llar un equilibri necessari”.
També hi ha noies que opinen que conviure amb un noi és millor perquè existeix més respecte a la intimitat.

- Les dones són més ordenades i netes: Hi ha la sensació generalitzada de que les dones són més sensates i ordenades que els homes. Sobretot, els nostres entrevistats (tant nois com noies) opinen, en general, que les noies són més netes amb la llar. Per això, algunes noies opinen que és preferible viure amb noies només perquè els homes no guarden un ordre ni netegen les parts comunes de la casa com les dones.

- Conviure amb nois i noies és indiferent: Com diu la Rosa “ser d’un sexe o d’un altre no fa que la convivència sigui més fàcil o més difícil. No depèn del sexe, depèn de la persona”. La majoria també creu que mentre hi hagi respecte, la convivència entre sexes no és complicada. Per a molts joves, el més important és la tolerància i el respecte per sobre de les manies personals i els costums de cada sexe.

- Millor amb gent del teu mateix sexe: En canvi, hi ha persones que opinen que és preferible compartir pis amb gent del teu mateix sexe. El Joan, per exemple, viu amb quatre nois més: “he conviscut amb noies i no és tan fàcil com amb els meus companys. Vaig compartir pis a Londres amb unes noies i no va ser tan fàcil com ara”. Això, és clar, depèn molt de les experiències i de la manera de ser de cada persona. La Núria, per exemple, comparteix pis amb una amiga i diu que “entre el mateix sexe hi ha més confiança, sobretot a l’hora de compartir bany, etc. tot i que això depèn molt de les persones i les regles que vulguis tenir al pis”.

En tot cas, i deixant de banda tòpics, la sensació generalitzada és que la convivència entre sexes és enriquidora i cada persona parla segons les seves experiències, que ja se sap que moltes vegades tenen més a veure amb la personalitat que amb el sexe en qüestió.

3.3.3 Veïns i veïnatge

La convivència amb els veïns en un pis compartit no és un dels aspectes que més preocupen als nois i noies que han col·laborat en aquesta guia. En realitat, els únics aspectes que poden fer-la una mica més particular es donen en el cas dels pisos d’estudiants on, si fem cas dels tòpics, solen fer-se més festes de l’habitual. Tot i això, la majoria dels enquestats, estudiants inclosos, ens han comentat que la relació amb els veïns és bona, cordial o com a mínim correcta. Com a molt, han tingut algun tipus de problema relacionat amb el volum de la música que s’ha solucionat sense més entrebancs.

La bona convivència es demostra tant a través de la bona sintonia amb els companys com amb els veïns i veïnes. La comunitat, és a dir, els espais comuns de l’edifici on viviu, també l’heu de respectar com si fos casa vostra. Així, doncs, amb unes mínimes normes de respecte i sentit comú podeu fer que la vostra convivència amb els veïns sigui més que correcta.

Pel que fa als problemes que es deriven de l’ús del pis i que puguin afectar als veïns (per exemple, una fuita d’aigua), recordeu que qui ha de solucionar el problema en el cas que sigui estructural és el propietari. Si el problema ve derivat de l’ús, vosaltres en sou els responsables.

Un altre aspecte és que vosaltres tingueu problemes amb algun membre de la comunitat. Abans de tot, el primer que heu de fer és dialogar amb els veïns en qüestió. Si el problema afecta a l’estructura del pis, també l’heu de comunicar al propietari per a que ho solucioni tractant directament amb els veïns problemàtics o amb l’administrador de finques. I si el problema persisteix, podeu recórrer a explicar-ho a una Junta de Veïns, a la que només podeu assistir amb una autorització signada pel propietari.

5.1.1 Models de contractes i acords

El sotsarrendament i el contracte de lloguer parcial son els grans desconeguts entre moltes de les persones que volen emancipar-se i no tenen mitjans per llogar un habitatge sencer. Llogar una part d' un habitatge es veu com una opció molt econòmica per a la gent que no pot fer front al lloguer sencer d' un habitatge.

Cal anar molt amb compte amb aquest tipus de contracte, ja que el desconeixement del sotsarrendament o el contracte de lloguer parcial provoca tota mena de situacions en les quals gairebé sempre els perjudicats són els més febles i acostumeu a ser els joves, si prèviament no esteu informats degudament.

És molt freqüent el fet de contractar el lloguer d' habitació o sotsarrendament de forma verbal amb el propietari o el llogater i establir-ne quines en seran les condicions; però cal anar amb compte, perquè moltes vegades el fet de no tenir res per escrit pot dificultar en gran mesura la nostra situació i crear una indefensió en els nostres drets i interessos.

Quan es formalitza el contracte de lloguer parcial o sotsarrendament, hem de tenir molt clar quin és l' espai concret de l' habitatge del qual podrem gaudir amb tota llibertat (dintre d' un ordre, és clar), quins seran els espais comuns que es compartiran amb l' arrendatari o d’altres persones que tenen també un lloguer parcial al mateix habitatge, i també establir quines seran les despeses que haureu d’assumir, entre d' altres.

També, és convenient, a banda de les clàusules jurídiques, que fiqueu, més cláusules a mode de normativa de convivencia, per tal de que quedin fixats, aspectes com l’utilització deles espais comuns, els torns de neteja o compres, els horaris d’entrada i sortida, l’entrada d’amics…. La redacció d’aquestes clàusules us ajudarà a definir la vostra convivencia i us donarà tranquilitat durant la compartició.

Aquí us adjuntem algunes informacions útils de cara a garantir els vostres drets i interessos mitjançant el contracte en les dues situacions a les que us facilita l’accés aquesta web. En el cas que no us trobeu en aquests casos us podeu adreçar a la nostra assessoria jurídica [5].

5.1.2 Models de contracte